En la Teogonia i en Els treballs i els dies d’Hesíode, i en el context de la narració teogònica, es desenvolupa un mite (en dues versions diferents) segons el qual Prometeu (AD@:02,bH, literalment «el que preveu per endavant»), un tità fill de Jàpet i de Clímenes, va robar el foc sagrat a Zeus per venjar-se d’ell, i el va entregar als homes que acabaven de ser creats. Assabentat Zeus del robatori de Prometeu el va castigar lligant-lo a una columna i enviant-li un àguila voraç que li devora el fetge que es va regenerant en un suplici etern. Per castigar també els homes afavorits per Prometeu, Zeus els envià dos càstigs: un d’ells és la creació de la dona, representat pel mite de Pandora; l’altre és representat per Epimeteu que encarna la malaptesa humana. Aquest mite va ser reprès per Èsquil a la seva obra Prometeu encadenat, en la que es presenta Prometeu com a representant de l’esperit d’iniciativa i instructor de la humanitat, i en la que es manifesta una certa desconfiança respecte de les divinitats. De fet, Prometeu era venerat a Atenes com a patró de la indústria, la ceràmica i l’artesania en les «Prometeies». Així, doncs, aquest personatge mític encarna un doble aspecte:

d’una banda, representa el benefactor de la humanitat, ja que és qui li atorga el foc, entès com a símbol de les habilitats tècniques i de la capacitat de transformar la natura;

d’altra banda, representa la desmesura (àbD4H) i la imprudència, ja que va desobeir els déus suprems, la qual cosa comporta necessàriament un càstig.

Però, sense les seves connotacions religioses, Prometeu representa la humanitat mateixa, que amb la seva tècnica pot dominar la natura, però si aquest exercici del seu saber és desmesurat, ocasiona necessàriament desgràcies en forma de pobresa per a molts i riquesa per a pocs, guerres, desavinences socials, enveges, etc.


Plató posa en boca del sofista Protàgores, en el diàleg del mateix nom, una versió d’aquest mite en què Prometeu apareix com a símbol de la indústria i la tècnica humana que, pels seus propis mitjans i sense recórrer als déus, aconsegueix progressar.

Activitat 3

1. Y Allò que tal vegada s'esdevingué respon al gènere teatral de comèdia. Però, ¿què és una comèdia? Busca "comèdia" a es.wikipedia.org i resumeix-ne el contingut. ¿Trobes que podem aplicar la definició de comèdia a Allò que tal vegada s'esdevingué? Justifica la resposta.
La comèdia és un dels gèneres clàssics del teatre i d'allà s'ha estès a altres arts com el cinema. Es caracteritza per mantenir un to optimista, amb un final feliç i sovint per tenir elements d'humor o d'ironia. A vegades es construeix una comèdia com a paròdia d'una altra obra.

Sovint els personatges, de la comèdia es veuen enfrontats a les dificultats de la vida quotidiana, moguts pels seus propis defectes cap a desenllaços feliços on es fa escarni de la debilitat humana. La comèdia s'origina al món grec, però es va desenvolupant durant l'edat mitjana (molt poc) i sobretot durant l'Edat Moderna, fins a arribar als nostres dies. Com en altres gèneres dramàtics, a la comèdia l'acció dramàtica la determina el personatge protagonista; per aquest motiu no és estrany trobar personatges amb to tràgic en drames còmics, sempre que aquests siguin, per dir-ho d'alguna manera, personatges secundaris.

Allò que tal vegda s'esdevinguées pot considerar una comèdia ja que del tema d'Adam i Eva (tema bíblic)el fa una comèdia . També apareix Caïm, el fill d'Adam i Eva, que és el protagonista de l'obra. Caïm té dos germans, Nara i Abel, i mata a l'Abel per quedar-se mb la Nara, cosa que Jahvè no li castiga per matar-lo.

2. Descriu els trets físics i de caràcter dels personatges: Adam i Eva, Caïm i Abel, el Querub, Nara i Jahvè.
- Adam: És el pare, té vint-i-dos anys. Porta posada una túnica sense mànigues i llarga fins als genolls. Té barba descurada.
És un home gandul, avar, conformista, enyoradís del temps del paradís que va perdre per culpa de la seva dona.

- Eva: És la mare, té vint-i-dos anys. Té un aspecte molt maltractat, el seu cos ha quedat desfigurat després dels tres parts.
És tendra, comprensiva, treballadora, s’estima i dona molt d’amor als seus fills, i té sensacions tan humanes com són el dolor i el plaer. També enyora el temps del paradís.

- Abel: És un dels fills barons, ros i barbamec. És un ésser feble, que sempre es queixa de tot, és molt infantil i gelós. La seva veu és aguda i es presenta com un bon minyó incapaç de fer mal a ningú.

- Caïm : És l’altra fill baró, és bru i té pel moixí per tota la cara.
És molt intel·ligent, inventa noves paraules, i manyós, fabrica les seves pròpies eines; la seva capacitat de raonament és elevadíssima. És molt treballador, és un inconformista i li planta cara al seu pare en tot moment sense cap tipus de respecte.
Desconfia de les meravelles i creu que lluitant tot ho pot aconseguir.
Té objectius a la seva vida, entre els quals es troba aconseguir l’amor de la Nara, per la qual desobeeix les normes i entra al paradís.

- Querub: És un dels àngels guardians del jardí de l’Edèn. Vesteix una túnica blava sense mànigues que lo arriba fins als genolls, els seus cabells són rossos platinats. Porta una àmplia diadema daurada i ales blanques a l’esquena.
És comprensiu, té una gran capacitat de raonament, fa moltes vegades la vista grossa i no comenta res a Jahvè dels fets de Caïm.

- Nara: És la filla. És molt bonica, i els seus dos germans se l’estimen. És una dona despreocupada, senzilla i capritxosa.

- Jahvé: És Dèu. Un ésser totpoderós i omnipresent. És qui castiga i qui decideix tot el que h de fer cadascun.
A l’obra només apareix al final escoltant-se la seva veu.

3.Comenta, posant com sempre exemples, quines actituds davant la vida representen els personatges d'Adam, Caïm i Abel.
- Adam: aquest junt amb Eva és el creador de part de la humanitat, ja que va ser el primer creat per Déu, i el que va posar nom a objectes, elements relacionats amb la natura, etc.

- Caïm: és el descendent que crearà més fills amb la Nara, per crear la humanitat i seguirà posant noms a tot allò que vulgui.

- Abel: representa a el bó d'entre els germans, aquest com el mata el seu germà, no tindrà cap futur.

4. Elaboreu un resum de l'obra tot dividint-la en tres parts: plantejament, nus i desenllaç.
-Plantejament: ens presenten a tots els personatges, el seu caràcter, i les seves intencions.

-Nus, ens adonem que el personatge principal i especial és en Caïm, és un personatge gens conformista que vol aconseguir estar amb la seva germana Nara, i és capaç de fer qualsevol cosa per que no es quedi am Abel.

-Desenllaç: podem veure com demostra Caïm que fa tot per alló que vol, ja que finalment mata al seu germà perquè l'Abel el provoca pavonejant-se de que s'ha quedat amb la Nara.

5. En acabar l'obra, Caïm es converteix en l'iniciador d'un món nou. Expliqueu els criteris i els elements en què es basarà aquest món que Caïm vol crear amb Nara.
El món que vl crear Caïm és un món on les coses es qüestionin, i la gent lluiti pel que vol.
A més, vol que n hi hagin injusticies i que siguem inconformiste, sempre buscant tot lo posible per millorar la nostra vida, tot allò que ens sembla que no és just

6. Creieu que els personatges femenins responen a tòpics sexistes? Posa'n exemples.

Jo crec que els personatjes femenins responen a tòpics sexistes sense cap dubte, ja que les donen són les que es queden a casa, i no tenen cap poder de dcisió, sinó que tenen que fer cas dels hombes.
cm per exemple, la Nara no decideix amb qui dels dos germans es queda, sinó que ho eligeixen ells.
I altre exemple és l'Eva, que no té poder de decisió en cap moment,, ja que fa cas de l'Adam.

Activitats 2

5. Explica breument qui eren Francesc Trabal i Armand Obiols (adjunta-hi alguna foto dels personatges).

Francesc Trabal i Benessat va ser un novel·lista, contista i periodista català
nascut a Sabadell l’any 1898.
Va participar d’una manera molt activa en la vida cultural de la seva ciutat. Hi va fundar l'editorial La Mirada i junt amb Joan Oliver (Pere Quart) i Armand Obiols el Grup de Sabadell.
Durant la guerra civil esdevingué membre de l’Agrupació d’Escriptors Catalans i secretari de la Institució de les Lletres Catalanes.
A l'any 1939 hagué d'anar a l'exili a França, des de on es traslladà a Xile quan esclatà la Segona Guerra Mundial. Va morir a Santiago de Xile a l'any 1957.



Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, va ser un escriptor, periodista i
crític literari català. Va néixer a Sabadell el 1904.
Autodidacta i d'obra escassa i poc coneguda, fou un dels principals integrants, conjuntament amb Joan Oliver (Pere Quart) i Francesc Trabal, de l'anomenat Grup de Sabadell. Col·laborà en el buc insígnia del grup, l'editorial La Mirada. Mostrà en tot moment un marcat rebuig per la burgesia de la seva ciutat. Fou durant el 1938 redactor en cap de la Revista de Catalunya.
El 1939, l'any que s'exilia a França un cop acabada la guerra civil espanyola, comença una intensa i complicada relació amb Mercè Rodoreda, que durarà fins a la mort d'Obiols. Els seus consells literaris i el seu profund coneixement de la literatura catalana seran enormement valuosos per la creació narrativa de Rodoreda.
El 1951 entra a treballar a la UNESCO, de traductor a Ginebra. Uns anys més tard s'instal·la a Viena on exerceix d’assessor cultural també per a la mateixa institució. Durant la darrera etapa de la seva vida, Obiols viu distanciat de Rodoreda. Malgrat la separació física, mantenen una intensa relació epistolar. El 1971, a Viena, mor sobtadament a l'Hospital de la Universitat. Pòstumament, el 1973, el seu amic Pere Quart aplega en Poemes la seva escassa producció poètica i escriu per a l'ocasió una notícia biogràfica d'Obiols.
El seu fons (dietaris, obra pròpia i articles) es pot consultar a l'Arxiu Històric de Sabadell.